Skip to content

DESPUÉS DE LA GRABACIÓN EN MOGUER…

2 febrero 2010

Unas semanas despues de nuestra estancia/grabación del documental. Veronica Frenzel publicó un articulo en alemán sobre el caso de Moguer,  y Clàudia Prat publicó en el  wikidiario.info el siguiente articulo …

Ahora el articulo se ha transformado en documental. Es sin serlo la misma historia… Más periodistica? Quizás…. Más cercana? Tambien…  más sentida… momentos sin la camara, conversaciones….

( Wikidiario es un portal de información de la Universidad Autónoma de Barcelona donde alumnos de periodismo y profesionales  del medio publican sus reportajes ) http://wikidiario.info

ARTICULO

Nòmades del segle XXI: els sense papers sí que noten la crisi!!!

  • CLÀUDIA PRAT
    La maduixa va venir de Califòrnia per implantar-se de forma marginal als camps ensolellats d’Andalusia. No va ser, però, fins als anys seixanta, quan un empresari emprenedor i amb visió de mercat, Antonio Medina Lama, va revolucionar el sector convertint tota la província de Huelva en la principal exportadora de maduixes i maduixots del món. A Espanya, el 90% de la producció de fresons prové de Huelva: com també n’és la major part de la producció que arriba als supermercats de França, Alemania o Anglaterra.

Pèls de punta
De punta se’ls deurien posar els pèls als periodistes francesos de TV5 que van baixar a fer el documental El precio de la fresa, que titllava directement la industria de la maduixa de conglomerat de  catàstrofes: “sanitaries, humanes, socials i mediambentals”. De punta també se’ls van posar els pèls als agricultors al veure’s acusats d’explotadors i d’infringir abusos als seus treballadors: la majoria dels quals són contractats en origen. Segons sortia en el documental, els agricultors espanyols contracten majoritariament a dones marroquís i de l’Europa de l’Est perquè s’ha demostrat que s’adapten “millor que els homes” a aquest tipus de feina.   Polèmica servida i discussió engegada,les caixes de maduixes, però, han seguit el seu camí fins a Europa.

Enguany un total de 300.000 tonalades de maduixes o fresons han sortit de Huelva. Al mes de juny la temporada ha acabat, els camps tornen a estar marrons i secs, les treballadores contractades en origen han tornat al seu país, i alguns espanyols que éren a l’atur han aconseguit esquivar lleugerement la crisi fent la feina de temporer que abans evitaven. I uns altres treballadors també marxaran de Huelva. Aquests, però, amb el cap ben baix i les butxaques buides. Són els immigrants sense papers que sense tenir contracte d’origen, ni tampoc ser espanyols, (ni tampoc ser dones), no han trobat feina de temporers. A la provincia de Huelva unes 600 persones han estat dormint al bosc durant quatre mesos en xaboles. Sense papers, sense feina, sense casa i també sense diners per comprar un billet per marxar de la zona.

Les xaboles

Fora del poble de Moguer a Huelva, el mateix poble que va veure néixer el poeta Juan Ramon Jiménez, s’hi ha vist sorgir uns campaments de xaboles improvisats. Els mateixos camps que Jiménez descreia en la seva cèlebra obra, compten enguany amb uns nous habitants. A la zona industrial de Moguer i amagats rera els poligons, una cinquantena d’immigrants sense papers de Mali, Senegal o el Marroc viuen en la total pobresa perquè no han trobat feina en la recollida de la maduixa. Palers, plàstics, matalassos i cordes: tot serveix per mantenir alçades les xaboles que s’han construit i que esperen que aguantin sol, pluja i vent.

“Sou les primeres que veniu a parlar amb nosaltres des de que som aquí”- diu Christoph , un sengalès de vint-i-pocs anys que somrient i amb ulleres de sol ens ensenya el campament. Unes xaboles bastant fermes i que sense esperar la nostra visita s’obren als nostres ulls com petites casetes ben ordenades: matalassos amb les mantes ben posades, la roba plegada a un cantó, les maletes en un altre…

– Fa quatre mesos que sou aquí i ningú ha vingut a parlar amb vosaltres?
– No, només va venir la Guàrdia Civil per saber si estàvem tots bé.  Pocs dies abans ens havien fet fora amb un tractor d’un altre assentament.

El Christoph ha estat un dels pocs sense papers que ha trobat feina aquest any, perquè ell ja va recollir maduixes l’any passat: “Al jefe li és igual on dormi o com estigui, el que li importa és que sigui cada dia a les 7.45 a la carretera on ens passa a buscar.
El Christoph com els seus companys ha vingut a fer la temporada: ha recollit taronges a València, ha venut CD’s a les platges de Màlaga i ara recull maduixes a Huelva. “Gràcies als espanyols que vaig cóneixer a la platja de Màlaga he après molt bé el castellà”, diu orgullós i afegeix: “Aquí som tots com una família, si un treballa posa diners per poder comprar menjar per tots”. explica, “Què hem de fer sino?”. Els senegalesos que viuen a les xaboles de Moguer no es coneixien abans, però s’han ajuntat per fer pinya contra la situació d’extrema pobresa que pateixen: “No hem treballat cap dia des de que som aquí. Tu creus que és normal?”, diu Ibrahim assegut sobre un paler i protegit del sol per un plàstic. “La gent es pensa que així és com vívim a Àfrica”, diu resignat i entrisitit: “No, senyors, això no és una casa. Això és una xabola! Al meu país no vivia així!” L’Ibrahim era pescador a Sant Louis, la primera capital del Senegal abans que els francesos la canviessin per l’actual Dakar. La platja de Sant Louis, l’anomenada Venècia africana i classificada per l’Unesco com a patrimoni de la Humanitat, ha vist marxar molts dels seus habitants amb les pasteres que enfilen camí directa cap a les Cànaries. L’Ibrahim va ser un d’aquests immigrants, però, a més a més, ell va ser qui va conduïr la pastera amb deu persones fins a Tenerife.  “Vam estar vuit dies i vuit nits a alta mar, la gent es marejava i a la nit feia molt fred. Tenia un GPS per saber la profunditat de l’aigua i m’orientava amb les estrelles. Casualment vam arribar directes al port de Tenerife i tothom va saltar ràpid fora de la barca, només em vaig quedar jo; tirant tot el motor i el material a l’aigua perquè no quedés ni rastre de nosaltres”, i afegeix: “vaig tirar material valorat en 5.000 euros, creient que sent a Europa ja trobaria una bona feina i ja ho recuperaria!”.   Amb pastera o en avió, la missió es complir el somni europeu. Un somni difícil de comprendre per les ments europees, però que s’ha escampat per tots els racons d’Àfrica  Tant el somnien  els adolescents com l’aconsellen els més grans: qui vulgui prosperar ha de saltar l’estret de Gibraltar: “La culpa la tenen els primers immigrants, tornaven aquí amb cotxes i construïen cases molt grans”, diu el Clotaire un senegalès de trenta-tres anys més distant i seriós que la resta: “sincerament me’n penedeixo molt d’haver vingut. Al meu país estava bé, no vivia d’aquesta manera, treballava de paracaigudista a l’exèrcit i un dia ho vaig voler deixar tot”, explica penedit. “Si pogués tornaria al Senegal, però no puc”.

Des-espera
El sol encara no ha sortit al campament quan el Clotaire i el Basiru fumen el primer cigarret del dia i es renten les dents. Il·luminats gràcies al trenc d’alba i als focus dels poligons  tots dos avancen en silenci per una carretera que tot just es desperta. Arribats al bar del polígon, la propietària només els deixarà passar si consumeixen.  Sinó hauran d’esperar a fora. Tan se val. A ells ja els convé posar-se a la porta i veure si algun dels cotxes que passa es para i necessita un cop de mà. Recollir maduixes, desmuntar els camps, construir tanques…, mai se sap què pot necessitar un jefe. El Clotaire esperarà fins a les 10 del matí al bar i en vistes que no hi ha feina tornarà al campament. Seurà i esperarà. Ja no tindrà res més a fer en tot el dia. El Basiru en canvi, sí que treballava aquests dies, però avui torna al campament amb el Clotaire.

– No t’han passat a buscar avui?
– No. El jefe, ha passat a dir-me que ja no podia seguir treballant.
– Per què?
– Perquè som quatre treballant amb els mateixos papers i diu que es massa –explica rient.

El Basuri com molts altres sense papers, ha utilitzat els papers d’un amic per treballar, però tres altres persones els estan utilitzant a Lleida. “Si un ha tingut la sort de trobar una feina, els altres els deixen o els lloguen els papers i els empresaris fan la vista grossa”. D’una de les xaboles, raspall de dents en mà, en surt somrient el Ba un senegalès espigat de gairebé 2 metres.
-Jo per exemple estic esperant els meus papers, que ara estàn a Lleida. Els està fent servir un company -i afegeix entre el riure i la desesperació- Jo en canvi aquest any no he treballat cap dia, ni aquí ni enlloc!
-Però en canvi sortirà que has cotitzat a la Seguretat Social tot l’any!
-Sí_ contesta rient, mentre s’interroga amb el raspall de dents el sentit que té que alguns tinguin o no papers.
La vida al campament ja no tindrà massa novetats fins al migdia quan un d’ells es posi a preparar el dinar. De moment, la majoria, o bé renta la roba, o bé jeu a veure passar les hores en silenci.   -Què fareu durant el dia?

-Què farem? Res, no podem fer res.
-Marxareu a donar una volta pel poble?
-Jo avui no en tinc ganes -diu el Ba, mentre torna a entrar a la seva xabola.

El sol de primavera encara no és gaire fort, i una brisa fresca acaricia les flors que aconsegueixen sobreviure a les deixalles de quatre mesos de convivència. Papers, plàstics, llaunes…, però una herba verda i molt fresca que segons el punt de vista amb que es miri el campament podria semblar un camping paradisíac de flors i clavells.

-Ho sento -diu el Ba tornant a sortir de la xabola, és que a vegades m’entristeix parlar.
-Perquè?
-Penso en la meva dona i les meves filles.
-Són al Senegal?
-Sí, ella i les dues nenes.
-Quina edat tenen?
-Cinc i vuit anys.
-Què pensaran d’un pare vivint en aquestes condicions, eh! No els puc enviar ni diners ni res des d’aquí.

D’una de les xaboles surten dos joves, el Paco i els Hassan, Paco és un nom senegalès molt comú que vol dir “compare”. Ells dos són els més joves del grup i cada dia es  preparen el mateix esmorzar: truita amb ceba, l’esmorzar típic del Senegal. També han estat tot el matí esperant al bar si algú els oferia feina i tampoc n’han trobat.   El Hassan, de vint-i-un anys i amb rastes, somriu. Li agrada el reggae i el balla sovint entre les xaboles, escoltant la música del seu telèfon mòbil. Però no porta rastes emulant a Bob Marley sinó al Sheik Ahmadú Bamba. El Senegal és un país laic i encara que el 90% de la població és musulmana, es segueix un islamisme poc ortodox, on hi trobem per exemple els Baye Fall com el Hassan. Deixant de banda les prohibicions de fumar o beure de l’islam, els Baye Fall duent rastes per mostrar  la seva honestat i es dediquen a les arts i la música.   El Hassan fa  vuit mesos que ha arribat a Espanya i gairebé no parla el castellà i tampoc sap gaire el francès. Però somriu i ens dona totes les comoditats perquè seiem a parlar amb el seu amic el Paco, que talla curosament les cebes dins la xabola-cuina de cartró de tres metres quadrats. El Paco aprofita l’intimitat de la cuina per explicar-nos perquè fins ara ens intentava evitar. Per ell, com per la majoria de senegalesos, és la primera vegada que es troba vivint en una xabola.

-Si el meu pare em veiés em vindria a buscar directa i tota la família s’entristiria molt.
-No saben que vius així?
-No
-Sou molt joves per haver vingut aquí tot sols
-Vaig marxar de casa i no vaig trucar als meus pares fins que ja havia arribat  a Espanya. Era el meu somni.

L’oli de girasol és calent i el Paco hi tira els ous i la ceba. El soroll i el fum deixen la cuina am el so de l’oli engolint els aliments. El mateix impetu i força que va fer sortir a molts del seu país perseguint un somni, el seu somni. Potser pel fum, però segurament per la tristesa,  el Paco comença a parlar amb els ulls brillants:

-Jo volia ser jugador de bàsquet…
-De Bàsquet?
-Sí.  Mira on sóc ara. El meu pare em mataria si ho sabés
-És temporal aquesta situació, sortireu d’aquí. Ho saps?
-Sí. Jo no penso quedar-me aquí. Jo era molt bo jugant al bàsquet, al Senegal m’havien donat dos títols perquè jugava molt bé. Penso sortir-me’n d’aquesta. És clar que penso sortir-me’n. Però de moment… a aguantar.

Strawberry fields… per sempre?

Quatre autobusos plens de dones marroquís enfilen la mateixa carretera que el Clotaire i el Basiru han fet per anar a buscar feina. Aquestes però ja no tornaran a Moguer, sinó que enfilaran camí cap al Marroc. Les dones han acabat la temporada i amb les maletes plenes de regals tornen a casa: “només contracten a dones que tinguin fills, per assegurar-se que així no es els temptarà quedar-se a Espanya” explica Diego Cañamero secretari general del Sindicat Obrer del Camp (SOC): “és un dels requisits estipulats”, puntualitza.   Aquest any han estat 18.000 els treballadors contractats en origen que han vingut a Espanya per la recollida de la maduixa. Des del Sindicat d’Obrers del Camp, però, s’està lluitant contra aquesta contractació: “No té cap mena de sentit, porten gent estrangera a treballar quan aquí ja hi tenim gent aturada, a sobre contracten més gent de la necessària i hi ha immigrants que es queden aquí sense feina. L’empresari té dret a triar si algú li és o no rentable, i tria els dies i les hores que ha de treballar segons la temperatura…” explica indignat Cañamero: “S’està tractant a la gent com a simples eines de treball, ara t’utilitzo ara no t’utilizo”.     Però pels empresaris, la visió és molt diferent. Com qualsevol feina del camp, la natura no entenèn d’horaris ni de burocràcies. I en aquest aspecta, la maduixa és encara molt més delicada. Un cop s’ha collit ha de poder vendre’s als supermercats en poques hores: “És gairebé imprevisible tot plegat, però un cop es cullen s’han de distribuir molt ràpid i per això calen moltes mans en pocs temps” explica David Garrido Marques, agricultor i empresari. I afegeix: “els espanyols tots van voler marxar a treballar en la construcció, i jo personalment ara ja no me’n fio: demanen el cap de setmana lliure, es queixen pels horaris… Això dels contractes en origen, en canvi, funciona molt bé per tots alguns són gent que ja coneixem de fa anys”.

Amb la crisi sí que aquest any els empresaris han constatat una forta demanada de feina per part dels espanyols, però només uns tres-cents més que altres anys han pogut treballar de temporers. La causa? Els contractes en origen. “Ens pensàvem que la construcció duraria per sempre” diu Juan David Pérez que havia treballat a la Costa de Sol com a Cap d’Obra: “jo he tingut la sort que la mare de la meva nòvia sempre ha treballat en la maduixa, i hem pogut venir tots cap aquí aquest any” explica el David que juntament amb tota la família de la seva futura esposa, viu en els barracons d’una cooperativa de maduixes. Al mateix pati, el comparteixen amb dones marroquins, de l’Europa de l’Est o joves africans: “treballem unes sis hores, i després passem l’estona entre els barracons o el poble: vida tranquila: almenys nosaltres tenim feina”.

S’acaba la temporada

Desapareguts del mapa el temporers d’enguany i havent tornat als seus països els contractats en origen; als sense-papers de les xaboles de Moguer els queda ara l’esperança de trobar feina per desmuntar els hivernacles. Al mercat el preu de la maduixa comença a baixar a a tota velocitat i les maduixes que queden a Huelva comencen a secar-se al sol o a base de productes químics “ja no surt rentable vendre maduixes ara, només podran aguantar els empresaris més forts” explica l’empresari David Garrido Marques.

Al campament la vida continua amb la seva normalitat. Sense tenir notícies del mercat, ni de la crisi, els senegalesos fan el dinar. “Tothom parla de la crisi, però no crec que sigui tant simple com dir que la crisi és la culpable de la nostra situació. Ha de ser molt més complex, el que sé és que en quatre mesos he treballat cinc dies i això no és normal!” diu el Clotaire seguint amb el cap el compàs de la música que li sona pel mòbil.

Els seus companys fan el dinar. Avui li toca a l’Ibrahim que courà el menjar durant gairebé tres hores. Al campament no hi ha pressa. El Clotaire de mentres ens apuntarà una llarga llista de cinquanta grups africans que recomana escoltar: “sóc un melòman, m’encanta tota la música”, diu somrient tímidament: “algun dia us ensenyaré també les fotos de quan era paracaigudista!” afegeix tot recordant temps que ben facilment eren millors que els d’ara.     L’Ibrahim se’ns acosta amb el pollastre i l’arros a punt: “A dinar!” diu avisant a la resta de companys. Somriu i oferint-nos un plat, mengem en silenci. A l’hora de dinar es menja i no es parla. Tampoc hi ha res més a dir.

L’Ibrahim, només espera que algú, des del Sindicat d’Obrers del Camp o de la Creu Roja li pagui un bitllet per marxar fins a Lleida, on espera tenir més sort que a Huelva. El Clotaire encara no sap on anirà i com molts dubte de si el seu destí serà millor a Lleida o Albacete a la campanya de l’all i la ceba. El Christoph que ens ensenya com fer una bola d’arrós amb les mans per poder-la menjar  més comodament, espera acabar de treballar aviat i tornar cap a Màlaga amb les seves germanes també sense papers. I així tots els xabolistes de Moguer, o també de Palos de La Frontera i de Lepe, compten en abandonar aviat les seves xaboles. Esperant que el fet de resistir tanta penúria avui, els valgui la pena el dia de demà.

Anuncios
No comments yet

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: